Uncategorized
Manifest concentració pels Cristians Perseguits l’11 de Març
“Cuando oigo que tantos cristianos en el mundo están sufriendo, ¿soy indiferente, o es como si sufriera uno de mi familia? Cuando pienso u oigo decir que muchos cristianos son perseguidos y hasta dan la vida por su fe ¿eso toca mi corazón, o no me llega? ¿Cuántos de Uds están orando por los cristianos que son perseguidos?” Papa Francisco.
Avui, davant les paraules del Papa Francesc, hem realitzat una vetllada d’oració guiada pel silenci i l’esperança; tenint un record en el nostre cor, pels nostres germans cristians d’Iraq i Síria; d’Egipte i Nigèria; i de molts altres indrets on encara avui són perseguits pel simple fet de dir-se seguidors de Jesucrist.
Demanem prou indiferència de les nostres institucions; prou indiferència de la nostra societat i dels propis cristians. Que no sigui per motius ideològics que no es reconegui aquesta realitat!!! Siguem valents i diguem no!!! A l’extremisme i violència a Orient Pròxim, no a la instrumentalització de l’Islam per part d’uns pocs trencant la pau que havia existit entre els diversos pobles i provocant la desaparició d’aquelles comunitats cristianes que fa més de 2000 anys que han viscut a la regió de forma ininterrompuda, i que són els últims vetlladors del patrimoni humà, espiritual i cultural, ciment de la tradició i cultura occidental.
Avui estem aquí, a la plaça Sant Jaume, enmig de la plaça pública, per fer presents a través l’oració als nostres germans en la fe, reafirmant que davant la injustícia, un no pot girar l’esquena. Creiem en què un món de pau i convivència és possible, no perdem l’esperança, però som també conscients que en el segle XXI, moment on sembla que els drets humans i els valors estan més vius que mai, almenys de paraula, avui més que mai són assassinats, perseguits i obligats a marxar de les seves llars milers de persones pel simple fet d’exercir la seva llibertat!!!: cristians; yazidis, musulmans…
Tota vida humana conta per igual, tota persona té una dignitat inviolable i cada assassinat significa un fracàs per la comunitat humana.
Però nosaltres resem i sortim al carrer no demanant venjança o odi, sinó justícia però des del perdó i la misericòrdia, perquè som conscients que la major força transformadora és l’amor. Per tots aquests motius demanem als musulmans a aïllar aquells grups que s’aprofiten de l’Islam i realitzem una crida a les institucions catalanes i espanyoles perquè donin exemple de solidaritat amb accions d’ajuda concreta, amb l’objectiu de poder viure en un món més humà, més just.
Concentració pels Cristians Perseguits dimecres a les 21.00h a la Plaça Sant Jaume de Barcelona
Mabil Haddad, cristià perseguit de Síria: “Van assassinar al meu germà encara que vam pagar el seu rescat”
L’esdeveniment ha creat expectatives i centenars de persones, sobretot joves, ja han confirmat la seva assistència
Els cristians perseguits a Síria i l’Iraq no estan sols. Això és el que es vol transmetre aquest dimecres 11 a les 21.00 h a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, a una oració pels cristians perseguits organitzada per l’associació Cat Jove i amb la col·laboració d’Ajuda a l’Església Necessitada (AIN).
Una concentració que sorgeix per frenar la indiferència d’Occident, inclosa la dels cristians, davant el que els passa als nostres germans d’Orient Mitjà.
L’esdeveniment consistirà en un rosari a l’aire lliure i en ple centre de Barcelona i estarà acompanyat d’experiències de primera mà del sofriment dels cristians perseguits de Síria i l’Iraq.
Experiències com les de Mabil Haddad, sirià i pare de 5 fills que va haver d’abandonar la seva terra “per falta de seguretat”. “El meu germà sacerdot va ser segrestat durant dos mesos. Ens van demanar un rescat de 120.000 dòlars per salvar la seva vida. La meva família, amb gran esforç, va aconseguir reunir els diners a temps i els vam donar als segrestadors que van prometre deixar-lo lliure l’endemà. No obstant això, hores més tard, el meu germà va ser assassinat. El van matar i esquarterar. A mi em van fer arribar una part en una caixa: el seu canell amb la creu tatuada. Sé que el meu germà és màrtir i tindrà cura de nosaltres”, assegura amb fe el refugiat.
Haddad i la resta de cristians perseguits demanen “ajuda per a les nostres famílies i els nostres fills”. Uns ajuts que, a més, els permeti “conservar les nostres esglésies, que són patrimoni humà, cultural i espiritual d’Orient.” Per a això Cat Jove organitza aquesta concentració amb la que vol conscienciar la societat catalana de les necessitats d’aquest col·lectiu, moltes vegades oblidat mediàticament, ja sigui per llunyania o per falta d’interès. Així com defensar els drets humans i la llibertat religiosa.
Durant la concentració es repartiran espelmes que s’encendran durant l’acte. Un símbol per fer present que els cristians hem de ser llum enmig de la foscor.
La concentració es podrà seguir per Twitter i Facebook i es comentarà amb el hashtag #cristianosnun.
Cat Jove és una organització de joves cristians compromesos amb el món que els envolta i que té com a objectiu principal que el pensament cristià estigui present a l’espai públic.
Tot compta amb la col·laboració de l’AIN, organització eclesial que des de la seva fundació porta donant suport als cristians perseguits a tot el món. L’acte també està patrocinat per Diario El Prisma, una publicació digital de joves molt compromesa amb la causa i que alberga un blog (Cristianos Nun) on s’informa sobre la persecució que pateixen els creients a Síria i l’Iraq.
Europa ha d’estar preocupada
De Josep Miró i Ardèvol, President d’e-Cristians i membre del Consell Pontifici pels Laics
L’assassinat de 12 persones a Paris a càrrec de tres uniformats militants de la Jihad ha elevat a l’enèsima potència la preocupació, no només francesa (Espanya i altres països han elevat el seu grau d’alerta per amenaça terrorista). Però al costat d’aquesta tragèdia que omplirà els mitjans de comunicació per un curt espai de temps, cal recordar que l’atemptat d’Atocha segueix sent el més paorós que s’ha registrat a Europa, tant que va donar pas a un canvi de govern, i va obrir pas a la curta però desafortunada època Zapatero. També el Regne Unit i altres països han registrat víctimes mortals al llarg d’aquests anys. Aquest fenomen, una mena de guerra de nou encuny de baixa intensitat, no seria preocupant si la societat europea presentés la solidesa que tenia en els anys cinquanta i seixanta, quan el “terrorisme vermell” i el “terrorisme negre” van omplir de mort i destrucció a Itàlia, Alemanya i França, i el terrorisme laic de l’OAP s’exportava a Europa la seva camp de batalla amb Israel. Vull dir amb això que el que ara succeeix no és una cosa inaudita, ni tan sols pitjor. El que realment està mal preparada és la nostra societat, i ho està perquè ja no posseeix una cultura comuna, ni viu sota la solidesa d’uns acords fonamentals. Aquest és el problema de fons d’Europa, i la forma en què culturalment es respon al problema ens dóna pistes sobre la fragilitat europea.
Encara hi ha moltes veus que, per evitar que les atrocitats dels gihadistes es converteixin en un estigma contra tots els musulmans, van al lloc comú reiterat fins la tonteria perillosa que “terroristes n’hi ha a totes les religions, també en els cristians”. Això no és només una infàmia i una crueltat, quan els cristians són les principals víctimes a l’Orient Mitjà, sinó que demostra la deformació intel·lectual i moral d’una part dels creadors d’opinió europeus, que els impedeix assumir que no totes les confessions religioses són iguals des del punt de vista de les conseqüències del que prediquen. El resumiré en aquests punts per no donar lloc a confusions:
- És una evidència que una cosa és l’Islam i una altra la interpretació que fan els gihadistes, de la mateixa manera que en el passat poc tenia de veure el comunisme italià amb el laosià o xinès. El primer era democràtic i respectuós, sense abandonar el seu punt dogmàtic, els altres eren simplement genocides. El que hi hagi reaccions socials antimusulmanes no obeeix tant a que la gent confongui les dues coses, sinó a un motiu diferent -que explica l’èxit del Front Nacional a França en els antics feus del PC-. Es veu en ells, com en altres immigrants, romanesos, gitanos o d’on siguin, uns competidors dels beneficis socials. Aquí la mentida amb una part de veritat i una gran part d’exageració, no és la Jihad, sinó el que reben millor tracte per part de les autoritats. Hi ha un problema social.
- Constatada la diferència radical entre l’Islam com a religió i la interpretació de guerra i extermini que fan alguns. Cal dir que, com a doctrina, l’Islam fa segles que té un problema real de compatibilitat amb la llibertat. A partir del moment en què l’Islam liquida del seu si, des del segle XI, la forta influència cultural dels cristians orientals, el vector que els va transmetre la filosofia grega i en particular Aristòtil, i la religió ocupa el lloc de la política, l’error humà, la creença equivocada, es transforma en un problema penal. L’Islam no accepta amb facilitat el relat bíblic en què Déu permet a l’ésser humà l’error en raó de la seva llibertat, la condició humana, que l’Àngel no posseeix. Quan això succeeix, l’afirmació en una creença absoluta tendeix a negar els drets de l’altre, però no per l’absolut de la creença en si mateixa, sinó perquè aquest absolut nega la llibertat de l’altre. Per això Islam i cristianisme no són iguals en les seves conseqüències. Amagar aquesta evidència és negar la realitat.
- La millor verificació d’aquella dificultat rau en la manca de llibertat religiosa, quan no persecució, que es dóna en pràcticament tots els països musulmans, inclosos règims per occidentals i moderats, com el Marroc o Turquia, per no parlar del perillós extremisme saudita.
- Un sector de la política i la intel·lectualitat europea somien amb un “Islam autòcton i liberal”. En realitat ja existeix, el que passa és que és una ínfima minoria sense cap incidència sobre els seus, al contrari. I és que per aquí no vindrà res.
Crec que la resposta passa pels següents punts:
- Europa ha de recuperar les seves fonts de tradició cultural i revitalitzar, i això significa la tradició bíblica, la filosofia grega i el dret natural, i sobretot la volta, la construcció que ha fet possible articular amb harmonia i grans resultats tals concepcions, el cristianisme , i de manera especial el que sorgeix de Roma i Bizanci, el catolicisme i l’ortodòxia. L’Església Llatina i les Esglésies Orientals. Això avui és molt difícil i aquesta és la raó de per què Europa ha de sentir preocupada, per aquest buit, i no per l’agressió d’uns fanàtics, que no són res davant d’una societat sòlida.
- La segona qüestió és que el focus de la resolució no està en un marginal Islam liberal europeu, sinó en aconseguir que els països de règim musulmans acceptin amb plenitud la llibertat religiosa. Aquest és el gran canvi a impulsar. I ha de ser allà i no aquí. I en tot cas els d’aquí han de contribuir al convenciment dels d’allà.
- Finalment, amb les actuals polítiques econòmiques i socials, la integració de les joves generacions d’origen musulmà que nodreixen la Jihad és impossible. El liberalisme de mercat no únicament està enfonsant a Europa, sinó que converteix al rebuig radical a uns joves que sense futur al seu propi país, Espanya, França, Alemanya, sense identitat, troben en el radicalisme musulmà el que dècades abans van trobar altres joves abans en la “revolució roja” o la “revolució negra”. Només una tornada als principis que van permetre construir en l’econòmic una Europa unida, separada pel fratricidi, farà possible que els fills dels immigrants musulmans i alguns joves conversos trobin l’esperança que és la barrera definitiva a tota crida a la destrucció.
I és que, en definitiva, la resposta és comú per a tots: una societat de l’harmonia, dotada de sentit de la vida i per tant amb una economia al servei d’ella.
“Os aseguro que cada vez que lo hicieron con el más pequeño de mis hermanos, lo hicieron conmigo” Evangelio del domingo 2 de Noviembre
Jesús dijo a sus discípulos:
“Cuando el Hijo del hombre venga en su gloria rodeado de todos los ángeles, se sentará en su trono glorioso.
Todas las naciones serán reunidas en su presencia, y él separará a unos de otros, como el pastor separa las ovejas de los cabritos,
y pondrá a aquellas a su derecha y a estos a su izquierda.
Entonces el Rey dirá a los que tenga a su derecha: ‘Vengan, benditos de mi Padre, y reciban en herencia el Reino que les fue preparado desde el comienzo del mundo,
porque tuve hambre, y ustedes me dieron de comer; tuve sed, y me dieron de beber; estaba de paso, y me alojaron;
desnudo, y me vistieron; enfermo, y me visitaron; preso, y me vinieron a ver’.
Los justos le responderán: ‘Señor, ¿cuándo te vimos hambriento, y te dimos de comer; sediento, y te dimos de beber?
¿Cuándo te vimos de paso, y te alojamos; desnudo, y te vestimos?
¿Cuándo te vimos enfermo o preso, y fuimos a verte?’.
Y el Rey les responderá: ‘Les aseguro que cada vez que lo hicieron con el más pequeño de mis hermanos, lo hicieron conmigo’.
Luego dirá a los de su izquierda: ‘Aléjense de mí, malditos; vayan al fuego eterno que fue preparado para el demonio y sus ángeles,
porque tuve hambre, y ustedes no me dieron de comer; tuve sed, y no me dieron de beber;
estaba de paso, y no me alojaron; desnudo, y no me vistieron; enfermo y preso, y no me visitaron’.
Estos, a su vez, le preguntarán: ‘Señor, ¿cuándo te vimos hambriento o sediento, de paso o desnudo, enfermo o preso, y no te hemos socorrido?’.
Y él les responderá: ‘Les aseguro que cada vez que no lo hicieron con el más pequeño de mis hermanos, tampoco lo hicieron conmigo’.
Estos irán al castigo eterno, y los justos a la Vida eterna”.
“La piedra que los constructores rechazaron ha llegado a ser la piedra angular”. Evangelio del domingo 5 de Octubre
Evangelio según San Mateo 21,33-46.
Jesús dijo a los sumos sacerdotes y a los ancianos del pueblo:
«Escuchen otra parábola: Un hombre poseía una tierra y allí plantó una viña, la cercó, cavó un lagar y construyó una torre de vigilancia. Después la arrendó a unos viñadores y se fue al extranjero.
Cuando llegó el tiempo de la vendimia, envió a sus servidores para percibir los frutos.
Pero los viñadores se apoderaron de ellos, y a uno lo golpearon, a otro lo mataron y al tercero lo apedrearon.
El propietario volvió a enviar a otros servidores, en mayor número que los primeros, pero los trataron de la misma manera.
Finalmente, les envió a su propio hijo, pensando: ‘Respetarán a mi hijo’.
Pero, al verlo, los viñadores se dijeron: “Este es el heredero: vamos a matarlo para quedarnos con su herencia”.
Y apoderándose de él, lo arrojaron fuera de la viña y lo mataron.
Cuando vuelva el dueño, ¿qué les parece que hará con aquellos viñadores?».
Le respondieron: “Acabará con esos miserables y arrendará la viña a otros, que le entregarán el fruto a su debido tiempo”.
Jesús agregó: “¿No han leído nunca en las Escrituras: La piedra que los constructores rechazaron ha llegado a ser la piedra angular: esta es la obra del Señor, admirable a nuestros ojos?
Por eso les digo que el Reino de Dios les será quitado a ustedes, para ser entregado a un pueblo que le hará producir sus frutos”.
44.
Los sumos sacerdotes y los fariseos, al oír estas parábolas, comprendieron que se refería a ellos.
Entonces buscaron el modo de detenerlo, pero temían a la multitud, que lo consideraba un profeta.
“Los últimos serán los primeros y los primeros serán los últimos”. Evangelio del domingo 21 de septiembre comentado
Evangelio según San Mateo 20,1-16a.
Porque el Reino de los Cielos se parece a un propietario que salió muy de madrugada a contratar obreros para trabajar en su viña.
Trató con ellos un denario por día y los envío a su viña.
Volvió a salir a media mañana y, al ver a otros desocupados en la plaza,
les dijo: ‘Vayan ustedes también a mi viña y les pagaré lo que sea justo’.
Y ellos fueron. Volvió a salir al mediodía y a media tarde, e hizo lo mismo.
Al caer la tarde salió de nuevo y, encontrando todavía a otros, les dijo: ‘¿Cómo se han quedado todo el día aquí, sin hacer nada?’.
Ellos les respondieron: ‘Nadie nos ha contratado’. Entonces les dijo: ‘Vayan también ustedes a mi viña’.
Al terminar el día, el propietario llamó a su mayordomo y le dijo: ‘Llama a los obreros y págales el jornal, comenzando por los últimos y terminando por los primeros’.
Fueron entonces los que habían llegado al caer la tarde y recibieron cada uno un denario.
Llegaron después los primeros, creyendo que iban a recibir algo más, pero recibieron igualmente un denario.
Y al recibirlo, protestaban contra el propietario,
diciendo: ‘Estos últimos trabajaron nada más que una hora, y tú les das lo mismo que a nosotros, que hemos soportado el peso del trabajo y el calor durante toda la jornada’.
El propietario respondió a uno de ellos: ‘Amigo, no soy injusto contigo, ¿acaso no habíamos tratado en un denario?
Toma lo que es tuyo y vete. Quiero dar a este que llega último lo mismo que a ti.
¿No tengo derecho a disponer de mis bienes como me parece? ¿Por qué tomas a mal que yo sea bueno?’.
Así, los últimos serán los primeros y los primeros serán los últimos”.
“Personas que abortaron hace 35 años nos llaman y rompen a llorar”
Una entrevista de Catalunya Cristiana
“Un aborto destruye muchas vidas. Queremos ayudarte a recuperar una: la tuya”. Así presentan el Proyecto Raquel en Barcelona, sus coordinadores, Gerard Manresa y Teresa Lamarca, una iniciativa de carácter diocesano que quiere ofrecer orientación y ayuda a las personas que sufren las consecuencias del aborto.
Muy brevemente, ¿en qué consiste el Proyecto Raquel?
Antes que nada, quiere ser una respuesta ante el drama del aborto. El Proyecto Raquel es una propuesta de la Iglesia de carácter diocesano formada por una red de acogedores, psicólogos, psiquiatras y sacerdotes formados especialmente para atender y acompañar a las personas que viven las consecuencias del aborto.
Se ofrece un camino de esperanza, de reconciliación y de curación, en cuyo centro siempre está el perdón.
¿Por qué han decidido ponerlo en marcha en Barcelona?
Nos hemos dado cuenta de que existe un vacío en este ámbito. En una sociedad en la que el aborto es concebido como derecho y como liberación, no se prevé la posibilidad de que tenga contraindicaciones y que produzca malas consecuencias para la persona.
Ni tan solo se estudia el síndrome posaborto, que es muy fuerte, y cuando la persona se halla en él a menudo no es comprendida. El aborto provoca una herida que afecta a todas las dimensiones de la persona.
Nos hemos encontrado con personas que abortaron hace 35 años y que nos llaman por teléfono y rompen a llorar. Las heridas del aborto son profundas y, si no se hace un proceso, no se curan ni con la confesión.
Se sienten culpables, sobre todo las mujeres, y no se perdonan a ellas mismas. Necesitan saberse perdonadas por Dios y por su hijo, y a la vez ellas perdonar a aquellas personas a las que culpan de su aborto.
¿Toda mujer y hombre que decide abortar sufre el síndrome posaborto?
Inicialmente, siempre hay un periodo de negación, que puede ser más o menos largo, incluso durar años. Pero llega un momento en la vida, motivado a menudo por un desencadenante, en el que se despierta esta desazón. Tarde o temprano esto acaba saliendo y puede llegar a ser muy angustioso.
Es un peso que provoca amargura y tristeza. También ansiedad, autoestima baja, sentimientos de culpa y de fracaso, rencor, aislamiento, impotencia…
Muchas veces también sueñan con su hijo. Están convencidos de que su hijo está vivo. Aunque les digan que solo son unas células, saben que hay algo más.
¿Qué se propone desde el Proyecto Raquel para curar estas heridas?
La clave es la misericordia de Dios, pero antes hay que preparar el terreno. El Proyecto Raquel propone un itinerario que se inicia con el conocimiento y la comprensión de lo que ha pasado.
Hay que abrir la herida, aunque sea doloroso, para poder después curarla. La herida del aborto es sobre todo una herida interior, espiritual, que se manifiesta psicológicamente y también físicamente.
Es importante que expresen y reconozcan su historia. Hay quesuperar los mecanismos de defensa y abrirse a la verdad.
A partir de aquí los consejeros, con el apoyo de especialistas, guían el camino hacia la reconciliación. Una vez recibidoel perdón de Dios, queda aún otro paso importante: hay que pasar el duelo y reconciliarse con el bebé.
Les ayuda mucho saber que su hijo vive y que les perdona. La experiencia nos dice que hay un antes y un después en las personas que han completado el trayecto.
Más información: tel. 603 462 038 – projecteraquelbarcelona@gmail.com – www. proyecto-raquel.com.
Artículo publicado por Catalunya Cristiana
Cat Jove 