Europa ha d’estar preocupada

De Josep Miró i Ardèvol, President d’e-Cristians i membre del Consell Pontifici pels Laics

L’assassinat de 12 persones a Paris a càrrec de tres uniformats militants de la Jihad ha elevat a l’enèsima potència la preocupació, no només francesa (Espanya i altres països han elevat el seu grau d’alerta per amenaça terrorista). Però al costat d’aquesta tragèdia que omplirà els mitjans de comunicació per un curt espai de temps, cal recordar que l’atemptat d’Atocha segueix sent el més paorós que s’ha registrat a Europa, tant que va donar pas a un canvi de govern, i va obrir pas a la curta però desafortunada època Zapatero. També el Regne Unit i altres països han registrat víctimes mortals al llarg d’aquests anys. Aquest fenomen, una mena de guerra de nou encuny de baixa intensitat, no seria preocupant si la societat europea presentés la solidesa que tenia en els anys cinquanta i seixanta, quan el “terrorisme vermell” i el “terrorisme negre” van omplir de mort i destrucció a Itàlia, Alemanya i França, i el terrorisme laic de l’OAP s’exportava a Europa la seva camp de batalla amb Israel. Vull dir amb això que el que ara succeeix no és una cosa inaudita, ni tan sols pitjor. El que realment està mal preparada és la nostra societat, i ho està perquè ja no posseeix una cultura comuna, ni viu sota la solidesa d’uns acords fonamentals. Aquest és el problema de fons d’Europa, i la forma en què culturalment es respon al problema ens dóna pistes sobre la fragilitat europea.

Encara hi ha moltes veus que, per evitar que les atrocitats dels gihadistes es converteixin en un estigma contra tots els musulmans, van al lloc comú reiterat fins la tonteria perillosa que “terroristes n’hi ha a totes les religions, també en els cristians”. Això no és només una infàmia i una crueltat, quan els cristians són les principals víctimes a l’Orient Mitjà, sinó que demostra la deformació intel·lectual i moral d’una part dels creadors d’opinió europeus, que els impedeix assumir que no totes les confessions religioses són iguals des del punt de vista de les conseqüències del que prediquen. El resumiré en aquests punts per no donar lloc a confusions:

• És una evidència que una cosa és l’Islam i una altra la interpretació que fan els gihadistes, de la mateixa manera que en el passat poc tenia de veure el comunisme italià amb el laosià o xinès. El primer era democràtic i respectuós, sense abandonar el seu punt dogmàtic, els altres eren simplement genocides. El que hi hagi reaccions socials antimusulmanes no obeeix tant a que la gent confongui les dues coses, sinó a un motiu diferent -que explica l’èxit del Front Nacional a França en els antics feus del PC-. Es veu en ells, com en altres immigrants, romanesos, gitanos o d’on siguin, uns competidors dels beneficis socials. Aquí la mentida amb una part de veritat i una gran part d’exageració, no és la Jihad, sinó el que reben millor tracte per part de les autoritats. Hi ha un problema social.

• Constatada la diferència radical entre l’Islam com a religió i la interpretació de guerra i extermini que fan alguns. Cal dir que, com a doctrina, l’Islam fa segles que té un problema real de compatibilitat amb la llibertat. A partir del moment en què l’Islam liquida del seu si, des del segle XI, la forta influència cultural dels cristians orientals, el vector que els va transmetre la filosofia grega i en particular Aristòtil, i la religió ocupa el lloc de la política, l’error humà, la creença equivocada, es transforma en un problema penal. L’Islam no accepta amb facilitat el relat bíblic en què Déu permet a l’ésser humà l’error en raó de la seva llibertat, la condició humana, que l’Àngel no posseeix. Quan això succeeix, l’afirmació en una creença absoluta tendeix a negar els drets de l’altre, però no per l’absolut de la creença en si mateixa, sinó perquè aquest absolut nega la llibertat de l’altre. Per això Islam i cristianisme no són iguals en les seves conseqüències. Amagar aquesta evidència és negar la realitat.

• La millor verificació d’aquella dificultat rau en la manca de llibertat religiosa, quan no persecució, que es dóna en pràcticament tots els països musulmans, inclosos règims per occidentals i moderats, com el Marroc o Turquia, per no parlar del perillós extremisme saudita.

• Un sector de la política i la intel·lectualitat europea somien amb un “Islam autòcton i liberal”. En realitat ja existeix, el que passa és que és una ínfima minoria sense cap incidència sobre els seus, al contrari. I és que per aquí no vindrà res.

Crec que la resposta passa pels següents punts:

• Europa ha de recuperar les seves fonts de tradició cultural i revitalitzar, i això significa la tradició bíblica, la filosofia grega i el dret natural, i sobretot la volta, la construcció que ha fet possible articular amb harmonia i grans resultats tals concepcions, el cristianisme , i de manera especial el que sorgeix de Roma i Bizanci, el catolicisme i l’ortodòxia. L’Església Llatina i les Esglésies Orientals. Això avui és molt difícil i aquesta és la raó de per què Europa ha de sentir preocupada, per aquest buit, i no per l’agressió d’uns fanàtics, que no són res davant d’una societat sòlida.

• La segona qüestió és que el focus de la resolució no està en un marginal Islam liberal europeu, sinó en aconseguir que els països de règim musulmans acceptin amb plenitud la llibertat religiosa. Aquest és el gran canvi a impulsar. I ha de ser allà i no aquí. I en tot cas els d’aquí han de contribuir al convenciment dels d’allà.

• Finalment, amb les actuals polítiques econòmiques i socials, la integració de les joves generacions d’origen musulmà que nodreixen la Jihad és impossible. El liberalisme de mercat no únicament està enfonsant a Europa, sinó que converteix al rebuig radical a uns joves que sense futur al seu propi país, Espanya, França, Alemanya, sense identitat, troben en el radicalisme musulmà el que dècades abans van trobar altres joves abans en la “revolució roja” o la “revolució negra”. Només una tornada als principis que van permetre construir en l’econòmic una Europa unida, separada pel fratricidi, farà possible que els fills dels immigrants musulmans i alguns joves conversos trobin l’esperança que és la barrera definitiva a tota crida a la destrucció.

I és que, en definitiva, la resposta és comú per a tots: una societat de l’harmonia, dotada de sentit de la vida i per tant amb una economia al servei d’ella.